I és que aquest buit a l’horitzó, no és en realitat una esquerda en la nostra història?
La silueta d’una palmera no és només un element ornamental; és la marca visual de la fortuna de molts indians, aquells joves que se’n van anar a buscar fortuna a les “Amèriques”i van retornar amb un capital que va transformar la fesomia - i moltes altres coses- de molts pobles del Maresme. Però avui, quan veiem una d’aquestes palmeres caure —sigui per la vellesa o l’oblit—, no només cau un arbre. Simbolitza la decadència d’una identitat construïda sobre una herència colonial. Un discurs que durant massa temps ha legitimat la desigualtat social per un sector de la població, a qui no n’hem volgut deure la memòria democràtica que es mereix.
L’herència d’aquest llegat -majoritariament negrer- ha estat objecte d’una profunda ocultació a la nostra vila. Mentre la història oficial celebra amb orgull l’arquitectura modernista i el mecenatge indià, es manté un silenci còmplice sobre l’origen tèrbol d’aquestes riqueses, moltes vegades provinents del tràfic d’esclaus. Aquest passat genera malestar perquè ens obliga a mirar de cara una realitat que no encaixa amb la narrativa romàntica de l’home dret i fet català.
La desaparició física d’aquests símbols és una oportunitat per a la ressignificació. No es tracta de silenciar la història ni d’esborrar el passat a base de silenci, sinó de deixar de girar la cara davant d’una realitat que ha travessat moltes persones racialitzades i descendents del colonialisme. Una memòria col·lectiva ha de ser construïda precisament sense invalidar les vivències de les víctimes d’un sistema opressor. Si aquest debat ens genera incomoditat, és un bon senyal: vol dir que estem revisant privilegis que fins ara semblaven inamovibles!
Imagineu tot el que pot significar una sola palmera! La palmera no va créixer aquí per atzar, és un artefacte cultural.
I és que, potser, si la palmera cau avui no és només pel pes dels anys o l’oblit. Potser és que la terra que la sosté ha canviat la seva composició. Una terra que avui reclama una veritat més profunda ja no pot alimentar relats que es fonamenten en el silenci. La palmera cau perquè el sòl que la mantenia dreta ja no accepta les arrels de la desigualtat. Que aquest buit a Sant Pol serveixi ara per alimentar una història més ètica, on el patrimoni ja no sigui un dispositiu d’exclusió, sinó un reflex honest i plural del que som i del que volem arribar a ser.