El passat 11 d’abril de 2026, va morir la nostra companya Blanca Serra i Puig. Filla d’en Josep de Calassanç Serra i Ràfols i de la Isabel Puig i Pardellà, i germana de l’Eva (1942-2018) i d’en Josep de Calassanç (1951-2011), Cala, va néixer el 1943 a Barcelona. Llicenciada en llengües clàssiques per la Universitat de Barcelona i catedràtica de llengua a l’ensenyament secundari, professionalment va exercir la docència a l’Institut Narcís Monturiol, de Barcelona.
La seva trajectòria política es va iniciar a principis dels anys seixanta al Front Nacional de Catalunya (FNC) i va continuar —i ha clos amb coherència i fermesa— a l’independentisme combatiu i revolucionari, moviment del qual va ser una dels impulsors principals. De fet, la creació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) es va formalitzar el 1969 a casa l’Eva i la Blanca. També va ser fundadora del PSAN-Provisional (1974), Independentistes dels Països Catalans (1979), l’Assemblea de Catalunya (1971), la Plataforma pel Dret de Decidir (2005), l’Assemblea Nacional Catalana (2012), Poble Lliure (2014) i el Consell per la República (2018). Aquest compromís infatigable amb la independència i el socialisme li va comportar haver-se de refugiar a la Catalunya Nord entre el 1975 i el 1976, i ser detinguda en quatre ocasions (1977, 1980, 1981 i 1982). Enguany la Fiscalia de Barcelona ha reconegut que el febrer de 1977 la Blanca va ser torturada durant tres dies per la Brigada Politicosocial a la comissaria de Via Laietana, 43. Blanca Serra, una lluitadora inesgotable pel país, una independentista quan ningú se’n deia, va patir els horrors d’aquella comissaria, la crueltat dels hereus de les camises blaves.
Actualment, era militant de Poble Lliure i de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), i formava part del Grup Koiné. La seva intervenció pública darrera, el 25 de març de 2026, va ser la presentació del llibre coescrit amb en Carles Benítez i Baudés La revolució pendent: Història i memòria del PSAN-Provisional. Una monografia que ha de servir, segons que va dir, per «connectar amb les noves generacions» i per «continuar amb el fil roig de la història».

La seva lluita és el nostre llegat.
La memòria és una forma de victòria.