La democràcia és l’organització de la societat decidida per la gent. És a dir, entre tots decidim com ens organitzem per a viure en pau i en convivència. Vivim en una democràcia? Tenim la majoria la capacitat per decidir com organitzem la societat i com volem viure? La resposta és que no vivim en una democràcia perquè no tenim la capacitat per a decidir les qüestions primordials des d’on s’ha de sustentar l’organització del sistema, ni tampoc tenim la capacitat de decidir i aplicar la reversió de les injustícies i desigualtats propiciades pel sistema mateix.

Si depengués de la majoria decidiríem noves regulacions per evitar que hi hagi un desnonament cada 28 minuts [1], un 26,3% de la població en risc de pobresa o exclusió social [2], i que el cost de la vida augmenti un 10,5% [3] o més però que, per contra, els salaris amb què comprem els productes ho facin només un 2,56% [4]. No hem decidit perdre poder adquisitiu any rere any. No hem decidit que es permetin aquestes situacions. No vivim en una democràcia perquè no hem decidit que el Cap d’Estat sigui un Rei successor directe de Francisco Franco, ni tampoc hem decidit que els Països Catalans estiguin territorialment dividits pertanyent als Estats espanyols i francès amb la pèrdua total i absoluta de sobirania que això comporta. No hem decidit haver de marxar del nostre poble o ciutat per no poder assumir el cost d’un habitatge, sigui de lloguer o de compra, tampoc hem decidit que les comarques interiors i el Pirineu no tinguin les infraestructures suficients per tal que els residents puguin viure-hi amb dignitat i oportunitats. No podem decidir canviar amb facilitat de proveïdor d’electricitat perquè l’actual ens està escanyant. Fins i tot, ni el Parlament de Catalunya té tampoc plena capacitat de decisió com demostren les nombroses sentències del Tribunal Constitucional espanyol que anul·la total o parcialment normatives aprovades.[5]

No podem decidir absolutament res de transcendental perquè les nostres vides i l’organització de la societat es regulen per les lleis i els principis del capitalisme, un sistema antidemocràtic l’objectiu del qual és l’extracció de la riquesa que generem la classe treballadora i les nacions ocupades per a que acabin en mans dels qui regeixen la nostra “democràcia”, i que és irrespectuós amb el planeta i els recursos naturals.[6] Hi ha tot un sistema dissenyat per complir aquest objectiu controlat per la banca, els grans empresaris, la classe política, els mitjans de (des)informació, la judicatura, l’exèrcit i les forces policials, etc.). Els Països Catalans patim l’ocupació espanyola i francesa, una ocupació que respon als mateixos interessos imperialistes, econòmics i d’assimilació.

La fita de la República de Catalunya independent ha aconseguit alts graus de suport social pel fet que és una oportunitat per construir un país nou i des de baix. El naixement d’un nou Estat català ha de comportar un procés constituent per a decidir entre tots com volem que s’organitzi. Decidir per exemple l’organització territorial i del poder (en relació a les comarques i a tots els Països Catalans), l’equilibri entre les comarques i d’infraestructures, el model de mobilitat, el model turístic, la participació política més enllà de votar cada quatre anys, les lleis que regulin l’economia i el mercat, la relació amb la natura i els seus recursos, la seguretat, el marc de relacions laborals, la política lingüística, l’accés a l’habitatge, etc.[7] Però no estic parlant de decidir només amb una votació en una consulta o referèndum de pregunta binària o en unes eleccions a través de les quals els partits polítics s’haurien de posar d’acord en totes les qüestions. Aquesta és la fórmula a què estem més acostumats: la participació representativa: la població decideix les persones que han de decidir les normes de convivència (drets, regulació econòmica, organització del poder, etc.). Aquesta fórmula s’ha demostrat que no beneficia als interessos de la majoria, sinó que és un maquillatge a l’actual sistema per a vendre’s com a democràtic, perquè no permet cap mena de debat col·lectiu ni generació de pensament crític i intel·ligència col·lectiva, i encara menys solucions a les desigualtats i injustícia social, ja que són conseqüència dels privilegis socials dels qui ostenten el poder. Hi ha altres dimensions de decisió i participació que ajuden a fer que una societat sigui molt més o veritablement democràtica. Quan em refereixo a decidir em refereixo a un model més profund, un model de deliberació popular on prevalgui el diàleg, el consens i el consentiment. Aquest model és més difícil d’implementar perquè actualment moltes persones, arran de l’educació i publicitat neoliberal, es mouen per actituds individualistes i falta d’empatia (manca de raonament conjunt i d’escolta activa), però és un model que genera una atracció popular: poder debatre i decidir canviar les regles del joc a favor del benestar col·lectiu, poder decidir i fer tot allò que els actuals propietaris dels Estats, pobles o ciutats, no permeten. Quan parlem de la República Catalana i el procés constituent parlem de generar uns debats col·lectius i profunds que busquin millorar la nostra societat i construir així un nou Estat lliure, solidari, just, democràtic i social. L’independentisme d’esquerres ha de treballar una nova cultura democràtica a partir de les polítiques de participació, rendició de comptes i transparència a nivell municipal.

Sovint es creu què és impossible canviar res del sistema, que les idees rupturistes guanyin unes eleccions, que la gent se sumi a projectes socials i activistes, o que hi hagi fórmules de participació profundes, etc. Com també es creia que l’Octubre de 2017 no arribaria mai, que les manifestacions més massives de la història d’Europa fossin les dels 11 de Setembre i que un moviment popular, l’independentista, pogués empènyer tant la classe política. Cal trencar amb qualsevol sentiment derrotista. És imprescindible aglutinar forces, repartir tasques i actuar coordinadament. Contra els poders econòmics i polítics cal construir un Poder Popular fortament organitzat en tots els fronts (institucional, cultural, econòmic, ecologista, feminista, lingüístic, social, laboral, etc.). I per aconseguir la victòria d’aquest poder popular i social cal uns ingredients imprescindibles: la il·lusió de poder arribar als objectius i el desig de guanyar. Com l’independentisme fa unes dècades, amb tàctica i estratègia, es pot arribar a ser un moviment fort i capaç.

Hi ha moltíssimes persones cansades de les picabaralles entre els partits polítics, del teatre als plens de les institucions, del poc debat democràtic i de massa plató de televisió, de les mentides i manipulacions, de no arribar a final de mes, del fet que els augments de sou no arribin mai però que el preu de l’electricitat i la benzina augmenti, d’haver de marxar del teu poble o ciutat perquè els preus dels pisos són abusius per a la gent treballadora, dels desnonaments, dels grans salaris dels banquers i alts càrrecs directius, del fet que no es garanteixin els drets, de no poder participar de l’organització de la societat més enllà de votar cada 4 anys, etc.

Cadascú de nosaltres decidim si consentim l’actual sistema social, econòmic i polític o no. Si la resposta és que volem canviar-lo l’única via és l’organització de les persones que pensem d’aquesta manera. Cal un activisme local fort per a poder articular un teixit i poder popular potent a nivell nacional. A Sant Pol, al Maresme i arreu dels Països Catalans hi ha moltíssimes persones implicades en canviar la realitat. A cada vila i ciutat hem d’impulsar iniciatives que expliquin la independència dels Països Catalans des l’òptica transformadora i republicana i l’oportunitat d’un procés constituent, que creïn i difonguin experiències de cooperativisme i de l’economia social i solidària; col·lectius feministes, ecologistes, de defensa del dret a l’habitatge, de promoció de la cultura i llengua catalanes; candidatures locals d’unitat popular per canviar tot el que sigui possible des dels ajuntaments, i que promoguin espais i processos de participació ciutadana amb contingut, etc; espais d’apoderament popular com els ateneus des d’on crear xarxes de suport mutu, d’aprenentatge, de reflexió i de lluita; sindicalisme independentista i de classe, etc. Hem de formar part activa d’aquestes lluites en la mesura del que puguem.

En conclusió, hem de proposar uns Països Catalans independents on l’àgora sigui el centre democràtic de deliberació i decisió enfront del vot delegat hiperrepresentatiu de l’actual sistema monàrquic al sud de l’Albera i hiperpresidencialista al nord. Són molts els espais de representació directa i associativa (associacions de veïns, sindicats, cooperatives, col·lectius i entitats de base com els que he anomenat al paràgraf anterior) que conformen una gran xarxa comunitària. El teixit popular ha de ser la punta de llança de la nova proposta democràtica republicana tot generant espais de sinergia arreu del territori.

Notes:

[1] Durant el primer trimestre de l’any 2022 hi ha hagut 2.410 desnonaments a Catalunya, 1863 al País Valencià i 338 a les Illes Balears (Informe del Consell General del Poder Judicial espanyol “Dades sobre l’efecte de la crisi en òrgans judicials – Primer Trimestre 2022). El País Valencià ocupa la primera posició de tot l’Estat espanyol, Catalunya la segona i les Illes Balears la desena respecte 17 territoris. No he sabut trobar dades respecte la Catalunya del Nord i de la Franja de Ponent.
[2] Dades de Catalunya segons l’IDESCAT (25,9%) i del País Valencià i les Illes Balears segons l’INE (30,6% i 22,4% respectivament) (2021). No he sabut trobar dades de la Catalunya del Nord i de la Franja de Ponent.
[3] Segons dades interanuals al juliol de 2022 a nivell de Països Catalans (10,3% a Catalunya i a les Illes Balears i un 10,9% al País Valencià) (IDESCAT i INE). A destacar els augments interanuals de l’habitatge (21,94%), el transport (16,14%) i l’alimentació (12,64%). No he sabut trobar dades de la Catalunya del Nord i de la Franja de Ponent.
[4] Dades del Ministeri espanyol de treball (mitjana a nivell estatal). No he sabut trobar les dades de l’Estat francès.
[5] La campanya «La República Catalana des del minut 0» d’Esquerres per la Independència va explicar durant el 2017 que si Catalunya ja fos una República independent tindríem una societat molt més progressista i d’esquerres basant-se només en les mesures aprovades pel Parlament de Catalunya suspeses pel Tribunal Constitucional espanyol (s’explicaven 12 mesures en matèria de drets fonamentals, de protecció social i ambiental i en relació a l’economia. Per fer memòria: al primer apartat hi trobàvem lleis aprovades pel Parlament i anul·lades per complet pel TC com la Llei de consultes populars i formes de participació ciutadana (Llei 10/2014) i la Llei contra els espectacles taurins que incloguin la mort de l’animal (Llei 28/2010). També en aquest apartat hi ha la Llei per a la igualtat efectiva entre dones i homes (Llei 17/2015), anul·lada parcialment pel TC. En matèria de protecció social i ambiental hi figura la Llei que garanteix el subministrament elèctric o de gas a les persones vulnerables (Llei 22/2010), la Llei contra el fracking (Llei 2/2014), l’impost sobre les centrals nuclears (Llei 12/2014) i la Moció contra els tractats internacionals TTIP, CETA i TISA. Per últim, en relació a l’economia, entre d’altres lleis hi figura l’impost sobre els dipòsits bancaris (Llei 4/2014) i la ecotaxa (Llei 5/2012).
[6] Un informe d’Oxfam Intermón sosté que la pandèmia ha eixamplat la desigualtat, i que si els 10 homes més rics del món perdessin el 99,99% de la riquesa continuarien sent més rics que el 99% de persones.
[7] S’ha d’agraïr la tasca del Debat Constituent en aquest sentit: https://debatconstituent.cat

“Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”, Joan Fuster (1922-1992).

David Hernández Teixidó, militant de Poble Lliure i Regidor de Participació i Seguretat de l’Ajuntament de Sant Pol de Mar per la CUP.