Recuperem l’energia de l’Octubre català

L’Octubre de 2017 va demostrar la força mobilitzadora infinita del poble català. L’independentisme és un moviment de base i rupturista, i per això hem fet trontollar tot un Estat capitalista com l’espanyol i ensorrat el sistema de partits catalans que hi havia fins aleshores. Vam passar per sobre d’institucions, presidents i alcaldesses, uns per pidolar el pacte fiscal i d’altres perquè ens volien enviar cap a casa el 3 d’octubre a la tarda enlloc de manifestar-nos cap a Calella en solidaritat amb els nostres veïns. La nostra força rau en la càrrega democràtica i social de les raons republicanes: com més càrrega, més fermesa i desobediència.

Ara ens trobem en una fase de reflexió i de propostes estratègiques. La CUP de Sant Pol pensem que cal recuperar la iniciativa també a nivell local. És necessari que tornem a engegar campanyes per explicar el model de país que volem (radicalment democràtic, just, sostenible), que ens impliquem en el municipalisme transformador (la República comença a cada poble amb polítiques d’esquerres), que denunciem i ens confrontem amb les lleis injustes de l’Estat espanyol, hem de reactivar/crear espais populars d’agitació i propaganda, etc.

No ens hem de preguntar què fan els altres per la independència, hem de preguntar-nos què fem nosaltres per la independència! Si tens ganes de tornar al combat, a la CUP de Sant Pol hi tens lloc!

Visca Sant Pol i visca la Terra!

1-O. Ens cal tornar a la lluita!

Han passat 5 anys i, certament, esdevé claríssim que els fets de l’1 i del 3 d’octubre varen ser l’esclat d’una immensa energia de dignitat personal i col·lectiva. Dignitat majúscula d’un poble que sembla clar que no es contemplava en cap agenda institucional. En cap. Aquí i allà s’esperava la foto d’un poble obedient que volia votar i a qui l’estat espanyol li ho impedia. Ho evidencien els missatges que corrien i la confusió que es transmetia des de la Generalitat, per exemple, els dies abans del referèndum. La foto final va ser la d’un poble que ja havia decidit que “la llibertat no es demana, es pren” com deia en Lluis Maria Xirinacs, gran practicant de la lluita no-violenta.

No-violenta però lluita. Cal recordar i cal recordar-nos, que la lluita no-violenta i el discurs idealista del pacifisme s’assemblen com un ou i una castanya. Certament, si parlem de no-violència, és perquè fem una determinada aposta (que és de lluita) davant d’un adversari que sí que és violent. Si esborrem la consciència de violència la no-violència és un absurd, no arrela en res, no té res al davant que li doni sentit. Es reivindica un esperit pacífic, una voluntat pacifista sense tenir en compte el caràcter essencialment violent del règim borbònic en totes les seves expressions (jutges, policia,exèrcit, mitjans de comunicació, bisbes i cardenals,…). I, aquí, es on veiem com unes quantes cel·les de presó a Espanya han estat suficients per bastir una grisa i trista presó interior a Catalunya. Hem passat d’una lluita no-violenta a discursos idealistes del pacifisme i la democràcia que preparen la taula per presentar la renúncia i l’oblit.

Plantem cara! Gent que lluiti és el que cal!