He de dir que en relació amb el sexisme que he pogut patir a la meva vida, em considero bastant afortunada, moltes dones han passat per coses bastant pitjors. M’agradaria, tanmateix, fer un seguit de reflexions.

A vegades és molt difícil distingir si un tracte diferent és per motius de gènere, o per d’altres. Per exemple, en el món laboral, m’he trobat en situacions en què podria haver confós un tracte sexista amb un simple menyspreu al jovent, acabat de formar.

Continuant en aquesta mateixa línia, he vist que, de les empreses on treballava, aquelles que presentaven més igualtat de gènere eren aquelles amb una ideologia més enfocada a la sostenibilitat ambiental. En general, les dones ocupaven posicions més importants. I personalment, com més horitzontal l’organització de l’empresa, més apreciada em sentia.

Si parlem de l’àmbit personal, no puc comptar el número d’homes (o dones, o nens!) que m’han cridat coses lletges, seguit, tocat, o menyspreat de qualsevol manera. Si a això s’hi sumen els micromasclismes, ja ni us ho puc explicar! I per alguna raó, sembla que no tingui el dret a enfadar-me. Quantes vegades he sentit “però no cal que et posis així” quan m’han fet algun comentari masclista? I això provoca una confusió d’allò més gran dins el meu cap...

No sé posar-li nom a aquesta “confusió”. Seria agosarat dir-li manipulació? Algunes vegades m’ha passat que he anat a sopar amb algú, i al principi em sentia còmode, però no sé com, al llarg de la nit, cada vegada em sentia pitjor. En aquestes ocasions, no sabia com sortir-me’n i, quan ho intentava, semblava que tot era “culpa meva” o que segurament em sentia així per “raons externes”. I al matí següent, és clar, me’n penedia. Però podria haver-me’n sortit, en realitat, no hi havia res forçat... Quina confusió!

Però potser allò que més m’ha afectat han estat els estereotips tan arrelats que tenim, especialment aquí. En el moment que vaig aconseguir perdre 10 kg, vaig passar de passar desapercebuda entre la multitud, a ser perseguida quasi cada vegada que sortia de festa. I anant més enrere, a l’ESO, recordo clarament alguna noia rient del meu “mostatxot”. L’època de la secundària no va ser fàcil.

Però, en realitat, m’adono que aquí estem molt bé. L’any passat vaig estar al Sud-Est asiàtic. Moltíssima gent trobava molt estrany que una dona viatgés sola, que no tingués marit des de bastant jove, que sigués capaç de fer segons quines feines… I el concepte de sexisme ni es contempla, en la majoria d’ocasions. És el dia a dia normal.

Per altra banda, he notat que aquí a Europa sí que força vegades m’han tocat sense permís o m’han insultat, però allà, ni una sola vegada. Però potser és qüestió de sort. Fins i tot podria afirmar que hi havia més perill per les noies locals amb els homes turistes europeus.

Us pot semblar per això que explico que tinc algun trauma del passat, però per mi són més aviat històries, que s’esvaneixen amb el temps. Ja no hi penso si no surt el tema de conversa. Tot i això, crec que és important que se sàpiga què passa al món, i per això ho estic comunicant.

Jo sóc de les afortunades.

Tallulah Sardin
Ambientòloga, jove i santpolenca