Quan parlem de classe treballadora un bon gruix de la població fa escarafalls. Es veu com una manera antiquada d’anomenar el 99% de la gent que treballa. I això també ha passat per tota la propaganda anticomunista que ens han fet empassar a través de les estructures de propaganda del règim.
El capital i el socioliberalisme arrelats als països occidentals han aconseguit buidar de contingut el significat polític col·lectiu de pertànyer a la “classe treballadora”. Han aconseguit crear maquinària individualista que només mira pels seus propis interessos. Revertim plegats aquesta tendència!
Un dels deures principals del sindicalisme actual és tornar a socialitzar el discurs i la consciència de classe. Davant la crisi pandèmica que ha empitjorat les precàries condicions en les quals ens trobàvem després de la crisi iniciada el 2008, necessitem organitzar-nos als centres de treball. I l’organització passa, molts cops, per sentir-se part d’una comunitat o col·lectiu.
Necessitem entendre que la millora de les condicions materials de la classe treballadora només s’aconseguirà a través de la lluita col·lectiva, als centres de treball a través del sindicalisme.
Catalunya ha volgut independitzar-se sense un sindicat nacional i de classe amb prou força als centres de treball. Aquest fet és anòmal, si mirem el País Basc i Galícia veurem que tenen sindicats amb un percentatge molt elevat de representació sindical. És per això que és inseparable el binomi nació i classe.
És per això que hem d’entendre la importància de sindicalitzar-nos. Perquè com va dir Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.

Comissariat de propaganda