Vaig néixer fa 84 anys a Sant Pol i he vist com la societat ha anat canviant —més lentament del que seria desitjable en molts àmbits. He passat molts anys de la meva vida patint repressió. No només l’entesa com la legal, durant el franquisme (cosa que ja no passa, oi?), sinó també una repressió social des de tots el àmbits, molt més marcada pel fet de ser dona.

Recordo, per exemple, quan un grup d’adolescents de Sant Pol van fer una criaturada que va consistir en entrar en una casa d’estiueig. El càstig decidit per la secció local de la Falange va ser rapar-los els cabells al zero i fer-ne escarment públic pels carrers del poble. El fet em va marcar, segurament menys que a aquelles companyes i amigues d’escola que ho van patir. Recordo haver plorat al veure-les en aquest tràngol.

A mi, la inquietud personal em va portar cap a l’Església. Allà no vaig ser aliena a la repressió, a tall d’exemple i a més de matar jueus per quaresma, a les noies, ens obligaven a anar amb màniga llarga, mantellina i mitges. No vaig veure mai ningú preocupat per si els homes portaven mitjons.

També recordo que després de parir, les dones havien de fer un ritual de purificació; elles, les criatures i la llevadora.

En resum, va ser un temps de por, però també de repressió de quilòmetre zero on no es parlava de la història recent, no es permetia la dissidència i les elits marcaven el camí (cosa que ja no passa, oi?).