Darrerament les referències al populisme són contínues. Que si és una ideologia, que si no ho és. Populisme és un terme vague i genèric, normalment utilitzat de manera equívoca. El que és, sense dubte, és una manera de fer política basada en uns punts molt clars. I al nostre poble en tenim un exponent distingible.

La primera característica provada d’aquest “populisme” és molt clara: l’afirmació “Jo sóc poble”, o dit d’una altra manera, negant la qualitat de bons santpolencs als qui no són de la corda. Una afirmació/negació que és ja, com a tal, pretensiosa i, si voleu, absurda. Absurda en el sentit que, òbviament, tots som poble. De fet, ja ho deia Vicent Andrés Estellés: “Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”. Hom podria pensar que aquesta expressió és utilitzada en campanyes i discursos grandiloqüents, però no. Aquesta idea ha calat dins el món dretà santpolenc, fins al punt que s’ha manifestat en plens municipals. “Hi veig molt poc Sant Pol aquí”, referint-se a l’oposició. 

Però el “populisme” no s’atura aquí, fa un pas més i passa a afirmar: “El poble sóc jo”. Si la primera afirmació era absurda, aquesta és molt perillosa, perquè redueix la diversitat a la singularitat del “jo”, del líder, de l’“animal polític”. Aquest “jo”, aquest personalisme, substitueix el debat divers i col·lectiu, el pluralisme. Jo. Jo. N’hi hauria prou amb aquest segon punt per definir el populisme com una manera de fer poc democràtica. Perquè si jo sóc poble i el poble sóc jo, qui no estigui amb mi, no pertany al poble, estarà contra el poble, fora del poble, en serà enemic. Fidel a aquest punt s’estigmatitzarà qualsevol posició política diferent com a contrària als interessos locals, als interessos del “poble”. Ostres, quin alleujament! La vida torna a ser simple! N’hi ha prou de culpar al diferent. “Aquests no s’estimen el poble!”, és a dir, “Aquests no l’estimen!” (a ella!).

A partir d’aquí, tot va rodat i avall que fa baixada. Comencem amb la propaganda contra la participació, la qual representa la comunitat en la diversitat, l’espai de les múltiples posicions i els acords. La participació és el cor de la democràcia. Això sí, és lenta i demana temps i voluntat. Però si jo sóc poble i el poble sóc jo, aleshores la participació esdevé una pèrdua de temps i de diners, no? S’estableix així una relació amb la base popular diferent i oposada a aquella que comporten el diàleg i el pacte com a democràcia activa i representativa. Com ja hem repetit molt, però és bàsic entendre-ho, el “populisme” no es limita a representar el poble, pretén ser el poble. Un cop més: per a què serveix la participació, la diversitat i tota la seva feixuga complexitat si només jo i la meva comparsa som el poble? (Sí, “jo” primer).

I, finalment, i sempre que puguem, a tot arreu que puguem i, amb qualsevol excusa, posem-hi cara. Moltes fotografies i molts esdeveniments… i cap contingut. Perquè, buit de contingut, d’idees pròpies, de conviccions irrenunciables, sense estratègies a llarg termini, sense un objectiu llunyà, es podrà omplir amb el que es pot sentir en dinars familiars, converses de bar, en un dia de mercat i el que es respira enmig de la multitud o de les xarxes socials. Avui una cosa i demà una altra. I tal dia farà un any del na’tirant a cop de flaix.

El populisme cal que no tingui criteris, pressupostos o programes de govern que la lliguin. I, encara menys, si s’han de pactar o negociar amb d’altres. 
 

I, per tot això, és que, avui, podem parlar del “populisme nostrat” com una forma de govern “personalista, sectària i, finalment, frustrada!”